tarda amb ella i ara ja s’ha fet fosc. Algú a baix roda el pany.- Què fa aquí aquest cony de capelleta? –crida ma mare quan encara no ha tancat la porta.
- En aquesta casa cada vegada anem a pitjor –remuga mentre puja les escales- ...vas començar per anar un diumenge a missa i acabaràs venent llantions, com si ho veiés!.
Arriba panteixant a la cuina, els esglaons d’aquí són dobles i ma mare no és gaire amiga de l’exercici.
- Què fot aquesta andròmina al rebedor? –li pregunta inquisitiva a l’àvia.
Ella se la mira pacient i li respon:
- No n’has de fer res, és la Sagrada Família i et demano una mica de respecte. En aquesta casa necessitem molta protecció.
- Protecció? A veure qui em protegeix a mi d’aquesta dèria catòlica que t’agafa amb l’edat.
L’àvia m’envia dissimuladament a l’habitació, aixeca el cap i m’assenyala la porta amb la mirada. Vol evitar-me l’escena: una bona estona de crits, ma mare li pregarà que raoni, que abandoni aquest estat d’alienació mental. Cansada d’escoltar sempre les mateixes bestieses, l’àvia baixarà una mica el cap en actitud de compunció. Llavors, ma mare es sentirà satisfeta, creurà que encara hi ha remei, però no... la capelleta es quedarà al mateix lloc, fins que la Roser la vingui a buscar.
Al poble hi ha deu capelletes de fusta com aquesta. Són imatges de la Sagrada Família que passen per una vintena de cases. L’àvia i la senyora Maria s’encarreguen d’organitzar els torns. A cada casa cuiden l’altaret i fan un donatiu per a la parròquia. Avui, només hi ha aquesta al rebedor, però de vegades, a l’armari de sota l’escala, n’hi ha tres o quatre que esperen nova destinació.
- Marxo un moment a ca la Pilar, torno de seguida! –les aviso mentre baixo les escales i les escolto encara escridassar-se.
La Pilar viu al final del carrer del Calvari. A dins de casa seva té una galeria d’art i sa mare organitza exposicions dels artistes de la comarca. La Dora va exposar peces de roba, ella fa creacions tèxtils i va emplenar les parets de vestits inspirats en la natura, tot era color arena, terra, oliva i muntanya.
De camí, veig baixar la Dora, és l’única dona que conec amb els cabells blaus. Té la mateixa edat que l’àvia, però vesteix i parla de manera diferent, potser per això, és més amiga de la mare. Avui porta un vestit de llana blau fosc ben arrapat; al coll un mocador blau brillant, llarg fins al genoll. Penjat al muscle, un enorme cistell d’espart amb nanses de cuir color fúcsia.
- Nena! – em saluda amb entonació- què fas avui per aquí?, Ha vingut ta mare? Li he de fer una comanda de fils.
- Sí, acaba d’arribar, però em sembla que marxarem aviat –li explico sense entrar en detalls.
- Ara passo doncs, que vaig cap a la botiga del Mohamed.
Canvio d’idea i marxo amb ella. No he anat mai a la botiga, però ma mare n’ha parlat a casa; va trobar indignant que el Mohamed hagués de recollir signatures per poder obrir-la i diu que és un dels pocs llocs al Baix Camp on els musulmans poden comprar la carn halal, sacrificada segons el seu ritus.
A la porta de la botiga hi ha sempre homes que fumen i xerren; quan arribem, miren la Dora de dalt a baix, però ella no en fa cas i entra decidida. El botiguer la saluda efusivament, suposo que deu ser una de les millors clientes:
-Senyora Dora, quant de temps!.
- Ja ho crec Mohamed, vaig tan enfeinada!, Passo el dia cosint, he d’acabar els nous uniformes de la coral –li explica-. I a tu, com et va la botiga?.
- Malament senyora, si la cosa no millora no se que farem. Al camp ja no es busquen jornalers, ningú té feina i algunes famílies han hagut de tornar cap al Marroc. La botiga perd els seus clients. Alà proveirà!.
Mentre parlen, la Dora omple el cistell amb garbetes de menta, demana unes peces de pa grans i rodones; compra codonys i li demana també dàtils, olives negres, pebre i comí. Ens acomiadem del Mohamed i marxem cap a casa.
Cada cop vinc més al poble, suposo que la meva comunió és un dels motius, però també compta que ma mare ha retrobat a les amigues de la infància i s’ho passen d’allò més bé. També sospito que l’Andreu, el carnisser, és la raó de més pes. A ma mare li ha sortit un sobtat interès per si la carn de vedella és prou tendra i no troba en tota la ciutat llonganisses com les del poble.
≈≈≈≈≈≈≈≈ · ≈≈≈≈≈≈≈≈
Que jo prengui la comunió el mes de maig és gairebé miraculós, penso en les pregàries que hauran fet l’àvia i la senyora Maria per aconseguir aquest impossible. El dia que l’àvia es va atrevir a proposar-ho els crits es van sentir per tot el veïnat.
- Ni parlar-ne!, No t’ho tornaré a dir, ni parlar-ne! –cridava la mare encesa- la nena va a catequesi, tu t’apuntes al Patronat i el pare que faci el curset bíblic!. Ja podeu estar ben tranquils que tindreu tots el cel guanyat.
De vegades la mare mostra la seva vena més dramàtica, qualsevol hauria pensat que no hi havia ni una mínima possibilitat. Però l’àvia sabia que, amb una insistència ben dosificada i totes les facilitats possibles, la meva comunió deixaria de ser una cosa tan descabellada. Així va ser, la vehemència primerenca de ma mare es va transformar gradualment. Finalment, donar el seu consentiment li va semblar el més sensat que podia fer.
No sé si a casa tenim el cel guanyat, però el cert és que l’àvia fa molts anys que pertany al Patronat de la Mare de Déu de la Roca. La junta del Patronat la formen l’alcalde, el mossèn, un membre de l’ajuntament, quatre homes i quatre dones, una d’elles, la senyora Maria. De socis al Patronat hi deu haver uns 600, paguen una quota anual perquè com diu l’àvia: “algú s’ha de fer càrrec de les coses de Déu”.
L’avi mai aniria al curset bíblic. Ell diu que quan és al camp ja està amb Déu i que només allà és on el sent ben a prop. Ningú li discuteix. L’àvia em conta que tot els canvis en els camps li han afectat el caràcter. S’enyora de quan tenia avellaners i ametllers. Veure les flors de l’ametller li feia passar l’hivern content. Amb les oliveres no sent el mateix i les garrofes tan li fan, com si se les vol endur el vent!.
Pel que fa a la ma meva catequesi... és una mica especial. No sé quin pacte va fer l’àvia amb el mossèn, però el cert és que no vaig a catequesi. Amb el que m’ensenyen l’àvia i la senyora Maria, compenso totes les faltes d’assistència.
La senyora Maria passa de pressa cap a l’església vella. Va a l’ermita del Peiró a fer un cop d’ull. Deixo a ma mare i les amigues a Ca l’Anton i marxo amb ella. L’ermita es troba als afores del poble i el camí es fa llarg; la senyora Maria aprofita per fer algunes gestions des del telèfon mòbil.
- Roseta, avui farem la missa a dos quarts de vuit, al mossèn li ha sortit una feina a la Torre de Fontauvella i arribarà més tard. Avisa a la Carme ...sí, sí, a la Roca ja li he dit –explica cridant una mica.
Penja i de seguida fa una altra trucada.
- Pepita, que avui no podré passar a recollir els fulletons, a veure si demà trobo una mica de temps...d’acord?. I a veure si parlo amb l’Enric, que s’han d’imprimir unes coses per la parròquia, el mossèn vol uns salms pels del curset i unes quartilles dels goigs a la Verge... ja li explicaré bé al teu home, que ho tinc tot apuntat.
L’ermita del Peiró és molt, molt petita. A dins s’hi venera a la mare Déu del Roser però la porta està sempre tancada; els pelegrins i els devots que li porten flors les deixen enganxades a la porta com poden. Entrem i la senyora Maria endreça una mica el santuari, canvia els ciris que s’han acabat i llença les flors marcides.
- No menyspreo cap de les activitats que es fan al poble –m’explica mentre passa un drap per l’altar- també hi participo, però allò que em dona vida és tot això. L’estona que passo així no la puc comparar a res. M’hi trobo a gust mira!.
- Saps quina és la gran sort que tenim aquí a Mont-roig?. –em pregunta sense esperar una resposta- Que tenim missa diària, això no ho poden dir tots. És una sort tan gran! –es respon.
No només va sempre a missa, a més, hi acut abans per encendre els ciris, porta el calze, la patena, posa les sagrades formes i quan acaba la missa, ho retira tot cap a la sagristia, canvia les estovalles i s’emporta les brutes per rentar. Cada dia.
Tanquem l’ermita i tornem cap a casa. De camí agafo, algunes branques de romaní. L’avi les posa amb alcohol per fer fregues quan l’àvia es queixa de les cames.
≈≈≈≈≈≈≈≈ · ≈≈≈≈≈≈≈≈
Pujo pel carrer Major a portar-li uns rodets de fil a la Dora. Pico fort a la porta però no m’obre ningú. Al cap d’una estona m’obre el seu marit, l’he fet baixar amb les crosses.
- Hola Joan, porto una comanda de fils –li dic com qui demana perdó.
- Puja que la Dora és al taller –em diu molt sec.
Aquesta casa té una distribució ben original. La planta baixa és un espai ample amb la cuina al fons. La paret tota coberta de rajoles color canyella continuen amb un gran banc d’obra. Hi ha mobles antics i foscos atapeïts de vaixella de gres.
Pujo per una escala desprotegida que només té esglaons, ni barana ni sòcol. A sota hi ha dues gerres gegants i una màquina antiga de filar. Quan arribo al segon pis trobo la Dora davant del teler, està fent un teixit prim de color turquesa.
- Bones!, Et porto els fils que li havies encomanat a la mare –li dic i li mostro el paquet.
- Els ha trobat tots? –em pregunta sense deixar el teler.
Passa la llançadora entre mig d’una filera de fils, canvia el pedal, s’aixequen els lliços. Torna a passar la llançadora en l’altre sentit, puja els lliços...i amb les passades a dreta i esquerra va dibuixant una sarga. Treu els peus dels pedals i examina les bobines que li he portat.
Al taller no hi cap ni una agulla. La roba penja de qualsevol lloc on es pugui enganxar un penja-robes. Sort que amb la llum que entra pel finestral no queda res amagat. Les peces de tela toquen el sostre i les parets resisteixen uns prestatges carregats de cons de fils. Uns, tenen les bobines amb les tonalitats blaves, d’altres amb les vermelles, amb les verdes.... és un taller ben carregat d’estris.
Sembla que hi treballi més gent, aquí una peça de tela damunt la màquina de cosir, una altra a la taula, una altra amb les tisores a punt de tallar...tot va en marxa. El diumenge ha d’estar tot llest i no vull entretenir-la.
- No cal que marxis, aquesta nit sopem totes aquí.
La Dora no és gaire cuinera i prepara sempre un pastís fred de set truites, però totes les amigues li alaben sempre el plat. Normalment, trobo els sopars avorrits, passo una estona jugant amb els gats i quan me’n canso pujo a veure la tele amb el Joan que no sopa mai amb elles. Però avui, tinc ganes de veure la Carmeta, l’últim sopar va ser tan divertit!. Havia d’anar a Barcelona a fer-se uns retocs a la cara i ma mare li cridava: “Ets boja!, no saps que t’injecten una toxina? Et provocaran una paràlisi i no tindràs més expressió que la d’una cara espantada”. Després, cadascuna hi deia la seva i totes reien. Si la tertúlia s’allarga massa ens quedem a dormir a casa l’àvia.
≈≈≈≈≈≈≈≈ · ≈≈≈≈≈≈≈≈
Avui és festa major al poble, la coral de Sant Miquel farà un concert a l’ermita a la nit, per celebrar la Pasqua de Resurrecció.
Acompanyo tot el matí la senyora Maria, del seu mòbil en surt fum. Mai l’havia vist tan neguitosa i tan contenta alhora. Pugem cap l’ermita en una furgoneta de la Creu Roja. El Joan, un noi voluntari, ens fa de xofer, també venen dos nens de catequesi. Al darrere hi portem caixes de torretes amb flors blanques per decorar l’ermita.
L’ermita és l’ensenya del poble, també el seu color rogenc. Des d’aquí dalt sembla que sóc a milers de metres d’alçada. El vent bufa ben fort i si miro a l’horitzó només veig cel i mar. Al meus peus, centenars de quadrilàters irregulars s’enganxen sense cap ordre aparent. Cada quadret és una petita parcel·la de terra; en alguns no hi ha res, altres tenen arbres en fileres perfectes. Veig la pineda... els garrofers...els camps de l’avi al costat de la bassa.... el camí de xiprers. Gairebé tocant a l’ermita s’enfilen figues de moro, atzavares i margallons.
Aquest és un lloc privilegiat, tel·lúric, que diu ma mare. La Verge ho va tenir clar i en aquest aspecte va ser molt tossuda. Cada cop que el pastor la treia del seu lloc desapareixia i tornava a dalt. Així diverses vegades, fins que el pastor ho va entendre. Potser pel seu caràcter i perquè va baixar al poble quan es patien els estralls de la pesta, la gana i la sequera, li respecten aquest mirador tan fantàstic. No hi ha cap construcció al davant, els apartaments de Miami s’amaguen estratègicament darrere la Pedrera i l’aglomeració del Tarragonès queda per darrere seu.
Entro de pressa a l’ermita, la senyora Maria ja col·loca les torretes separades cada dos bancs. No m’imaginava la Verge tan petita, ni sabia que era de fusta; tampoc que tingués tantes mesures de seguretat. Sembla que han entrat moltes vegades a fer maldats i ara els ermitans vigilen una mica fora, dintre la imatge es protegeix rere un vidre i a més, hi ha un sistema d’alarma.
Em fixo en la resta de figures de l’ermita:
- Qui és aquesta de les flors? –assenyalo una Santa “glamurosa”, amb un ram de flors a les mans i envoltada d’una pluja de roses.
- És Santa Teresa del Nen Jesús –em respon la senyora Maria.
- I aquest home a qui miren els peixos bocabadats? –li torno a preguntar.
- És Sant Antoni de Pàdua –em diu sense mirar.
Curiosament el nen Jesús està amb Sant Antoni i no amb la Santa però no li pregunto res a la senyora Maria.
- I aquesta dona tan seriosa? –torno a preguntar.
- Santa Gemma Galgani, una passionista. El dimoni no podia suportar que fos un ànima pura i li va enviar totes les malalties al seu abast: tuberculosi, infeccions d’oïda, nafres a les mans, dolors insuportables al ronyó. No aconseguia temptar-la i per això, li va fer créixer una gepa molt dolorosa i la va deixar paralítica. Va patir molt la Santa, per això Nostre Senyor la va cridar al seu costat quan tenia vint-i-cinc anys.
Miro l’escolanet que guarda l’altar i em sembla que també s’ha quedat parat. Vaig cap al lampadari i hi poso cinquanta cèntims; s’il·luminen dos llantions i demano fervorosament salut per tota la família.
Abans no sigui massa tard, la mare ens porta a dalt perquè els avis agafin cadira. Sembla que tothom ha pensat el mateix i no n’hi ha gaires de lliures. Ha arribat la “tanco” de la Creu Roja amb el que no tenen vehicle; el Joan els dóna instruccions per l’hora de tornada.
Enmig d’una colla de dones veig la senyora Maria, sembla una altra. Va encara més mudada que quan fa les lectures de missa. S’ha posat talons, un vestit color crema i un collaret llarg, de perles fosques. Els cabells amb un pentinat de perruqueria i la cara ben maquillada. Saluda l’àvia i ella s’aixeca per anar amb les dones.
Deixo l’avi sol perquè vull pujar a dalt de tot. Diuen que l’ermita de Sant Ramon de Penyafort està suspesa del cel i potser tenen raó, terra a sota té la justa. Sant Ramon volia ser l’anxaneta de la muntanya i era un home dels que no s’apocava. L’àvia m’ha explicat que una vegada, el rei Jaume I va deixar el Sant a Mallorca, perquè li havia recriminat les seves relacions amb una dona. No s’ho va pensar, va estendre la seva capa com una vela i en sis hores va fer el trajecte fins a Barcelona.
Aquí a dalt no hi deu haver molta calma, si no bufa mestral o farà llebeig, ara per sort, el vent ha amainat. El paisatge a la nit és tot negror i punts de llum. Els pobles grans tenen una lluïssor al damunt. I les llumetes parpellegen o són fixes segons la distància. Si són lluny titil·len, ...no totes, només les petites..., no, algunes de grans també, ...només les blanques, ...ai, no ho sé!, N’hi ha tantes i de tantes formes!.
Baixo volant, el concert ja ha començat, a la plaça no hi cap ni una ànima i molta gent està plantada. L’escenari és al davant de la façana de l’ermita i el director de la coral mou les mans agitadament. Els cantaires obren la boca de manera exagerada, però el que destaca de debò és el caparró blau de la Dora.
Al restaurant, la mare i les amigues xerren amb els ermitans.
