PREÀMBUL
La infermera de l’altre torn m’ha llegit el part: “Mala nit”. Això vol dir tota la nit de vetlla. Algú ha jugat capriciosament amb els ritmes circadians o és el sisé sentit que es posa en marxa.
Ells no poden agafar el son, es desperten sovint i passegen insomnes, amunt i avall, pels passadissos. A ningú li passa desapercebuda la presència de la Parca. Però a la matinada, estragats per l’esforç, deixen caure les parpelles i cedeixen a l’alarma. Ara, la majoria dormen.
Durant uns segons he estat temptada de deixar que descansin una mica més, però, una debilitat com aquesta és com un efecte papallona: uns minuts de tendresa aquí es convertiran en hores d’enfrontaments enllà. Cinc minuts de pròrroga i de retorn, hores de descontrol. El desgavell arribarà en forma de col·lapse a la cuina, discusions en la consulta i aldarulls als tallers....Ho he visualitzat tan ràpid, que no ho he pensat més. Enèrgica, he trucat a cada porta, obrint i encenent el llum. Els he escridasat a tots fent-me l’enfadada. Algú els havia d’obligar a posar els rellotges a l’hora.
Fa deu anys que treballo a la residència, jo tampoc m’acostumo a la presència de la mort. Mentre preparo el material del carro de cures, tancada a la sala on es passen les visites mèdiques, m’assalten els pensaments pel flanc esquerre. Ràpidament, faig un combinat d’idees de la meva especialitat: anàlisi vertiginós i catastròfic de la situació general. Combinat que diu: “Entrar en una residència és la penúltima desgràcia. No ho dic per dir-ho, és el que se’ls hi veu als ulls els primers dies d’estada. Mai acabo d’entendre com es refan. Potser és el veritable abast de l’instint de supervivència”. Col·loco les coses de manera automàtica, guants de vinil al costat dels guants de latex (manies dels metges i l’al·lèrgia), punxo el tap del sèrum, verifico que hi ha prou desinfectant i preparo duess piles de gases. Si segueixo deixant-me assaltar per aquest flanc en poques hores deprimiré el més entusiasta. Necessito amb urgència la pausa del matí. Prendre un café tranquil·lament i fullejar una estona el diari.
Amb un bon café i una mica de distància sóc capaç de fer un altre combinat d’idees: anàlisi entusiasta i conciliadora. Combinat que diu: “Entrar en una residència és seguir la vida en un altre escenari. El càsting demana equipatge ultralleuger. La caracterització treballa les arrugues i els cabells blancs a dojo. Una vegada més, la vida passa per una mudança. Ells són ben conscients de l’adaptació que es demana”.
ESCENA
Ja ho diu bé l’escriptor Manuel Vicent: “Quan un arriba a gran, fins i tot quan és molt vell, encara té grans coses a fer, per exemple morir-se o en el seu defecte pujar l’Himalaia”. Afortunadament, no hi a cap del nostres que vulgui anar cap a Katmandú. No és que els menystingui, només, que jo hi hauria d’anar i no n’estic disposada.
A més, prou coses poden fer aquí com per marxar tant lluny. Ben mirat, encara els falta temps si han d’acudir a totes les propostes: classes d’informàtica, estiraments al gimnàs, aprenentage de natació o filigranes de moviments isomètrics en remull. Oferir una activitat aquí, no és qualsevol cosa.
Si toca tirar-se a la piscina, crear una xarxa social, o qualsevol altra novetat, ho fan deixant-hi la pell, metafòricament parlant; però, a més, s’hi deixen els ulls i es carreguen de lessions musculars. Des d’aquesta torre de vigilància no em puc descuidar de tenir sempre un bon stock de coliris, antiinflamatoris i cabaços d’ibuprofé preparats a la farmaciola.
Cert, que amb les noves activitats tots han reviscolat i la dinàmica de la residència va un punt més accelerada. No hi ha gaire estona per parar i sempre pots resoldre alguna cabòria.
La Dora, aprofita que no estic a la consulta, per fer-me sabedora dels seus neguits, més a títol personal, com diu ella. Treu el cap pel taulell i em crida com preocupada.
- Anna, què tindràs un moment?.
- Ara estic per tu Pilar, un moment que estic esmorzant. Què és alguna cosa urgent?.
- Urgent...-tarda en continuar el que tardo en apropar-me-. Ahir, vaig escoltar a la tele al traumatòleg de l’Hospital Clínic. Sembla que a la meva edat les possibilitats de tenir la tendinitis del mànec rotatori és molt alta. I això és el primer pas cap al trencament del tendò. Avui que m’hi he fixat, mira, només puc pujar el braç fins aquí –explica al mateix temps que fa rodar el muscle- i així, ja em fa mal.
- Pilar, als setanta anys totes les possibilitats han augmentat, però no creus que tens unes articulacions d’acer si ho compares amb les d’algú que en té vuitanta? –li dic.
Potser no és la resposta més comprensiva que li puc donar, però aquesta dona coneix les malalties i la simptomatologia que cursen, més detalladament que el propi metge. Només si trobo una resposta prou contundent li puc fer desaparèixer els símptomes i deixar-la a l’instant curada. No serà una cosa definitiva, però així tardarà uns dies fins que torni amb un nou autodiagnòstic.
La Rosa poseeix un imant que enganxa qualsevol terme del vocabulari mèdic. Sigui a partir d’una conversa o d’una emissió televisada. Memoritza paràgrafs de reportatges mèdics i recorda dades concretes d’històries clíniques. Hi va haver un temps en què la cosa va créixer de forma desmesurada. El Dr. Vila, el metge de capçalera, ens va donar l’alerta: “Aquesta dona porta camí de ser un cas clar de malalta imaginària. Com pot tenir tanta informació especialitzada?”. Després d’algunes coincidències i averiguacions es va arribar a la causa. Allò era el resultat d’una lectura estudidada dels “Avances en Geriatria”, la revista que omplia el buit d’una taula i que a qualsevol altre li passa desapercebuda. Potser li vam tallar les ales cap a una llicenciatura en medicina (arribarà el dia que voldran anar a la facultat) però quan vam decidir guardar la revista en arxivadors de cartró, la Rosa comença a trobar-se més sana.
Abans que pugui continuar esmorzant, passa la Dora com una exhalació, s’atura uns segons i deixa l’avís.
-Anna, surto un moment... que he de fer una fotòcopia. T’ho dic per si em busquen, potser no arribo al taller de lectura -detalla.
- No és millor que li diguis a la secretària?.
- No..., aprofito també per anar al banc. Necessito una targeta de coordenades. No acabaré mai de fer una compra per Internet! –afegeix mentre marxa precipitada.
I tant que acabarà de fer la compra!. Ho sé des del mateix dia que va tornar de classe amb els ulls que li feien pampallugues. Li havien contat una història fantàstica. L’Albert, el voluntari que els ensenya informàtica, els havia explicat: “Les coses ara han canviat molt. La gent fa les compres per Internet. S’entra a la tenda virtual, afegeixes les coses a un carret virtual, dones les teves dades, fas el pagament telemàtic... i t’ho porten a casa”. No ho va acabar d’entendre, però començà a veure com es disolvien moltes traves: les cames inflades de caminar, les tendes de sempre amb productes obsolets, poques possibilitats de provar novetats, peticions una mica compromeses al Pere... Si superava tots els obstacles que el món virtual li possava, imaginava el comerç mundial als seus peus. Paquets d’arreu del món, arribarien a nom seu a la recepció de la residència.
La Dora està feta d’un material recarregable. Allò que toca li dona corda. Es una dona menuda, seca, de metabolisme accelerat. A força de demanar-li el màxim li ha quedat un cos ben eixut i la pell s’enganxa a una reduïda capa de musculatura. És àgil i es mou amb certa gràcia.
A més del seu caràcter emprenedor, té un gran aliat: el seu fill Pere. Aquest homenot li consenteix tot el que demana. Temps li va faltar per arreglar-li els papers per a la targeta de crèdit. Per a no aixecar suspicàcies explicava: “Ma mare, és que es fa un embolic amb els euros, així amb la targeta li serà més còmode”.
El Pere és com de la casa, treballa a prop i si té una estona passa a veure com van els asumptes de sa mare. Si es troben, perquè la Dora sempre està ocupada, seuen en un banc del jardí, a la zona més asolellada i com ella és tan petita i ell tan ferreny, la posa sota l’aixella con si ell fos una lloca.
- Mare ets molt tossuda, no estaries millor a casa nostra?
- Deixa-ho ja Pere, vosaltres heu de fer la vostra vida. Jo aqui no em trobo sola. Canviares el pijama?-li pregunta per concloure l’asumpte.
- Si ja l’he canviat. –li diu mentre li mostra el nou paquet que ella obre emocionada.
Li ha portat un camisola de ras negre. Senzilla i sensual alhora.
- No creus que és una mica atrevida per anar per aquí mare?. No seria millor que tinguessis un pijama?.
- Fill, no visc a un hospital –li diu mentre li fa un petò a la galta.
El fill de la Dora és un cas excepcional. Perquè dels familiars no en voldria parlar massa. Amb el temps, la majoria comencen a desdibuixar-se. Ara venen sovint, ara allarguen més la visita a l’àvia. Sembla com si el vincle ja estigués corcat quan els deixen a la residència. N’hi ha, que arriben a l’oblit abans de que es morin, n’hi ha que començen a sentir nosa. Com el cas de l’Adelaida, quin ridicul! i quina ràbia!. El fill aparca el cotxe a la porta (encara no s’ha enterat que tot està sota vigilància). Mare i fill pugen al cotxe que mai es posa en marxa. Allí están sense moure’s, deixant que passi un temps prudencial per a la tornada. Escolten la ràdio o ell passa el temps mirant el diari. Després, ell pot contar que han caminat fins la pastisseria i que ha consentit mimar-la.
BASTIDORS
La Rosa i la Dora, comparteixen l’habitació. Aparentment, diries que no tenen cap punt en comú, aquí no es fan test de compatibilitat per triar la millor companya. L’assignació de places segueix escrupolosament l’ordre d’arribada i és l’atzar qui decideix.
No puc dir que les habitacions siguin acollidores. Un vent glaçat et recorre l’esquena quan obres la porta per primera vegada. Quatre parets despullades, un llit i una petita taula. Els mobles estan lluny dels estàndards de disseny i confort. Impera a la residència una filosofia de compres basada en la llarga durada i la facilitat de neteja.
Tot i parèixer desangelada, hi ha alguna cosa de molt personal que la diferencia: ofereix una forta resistència a impregnar-se de l’olor a desinfectant i ambientador amb que es neteja la casa. Potser té l’explicació, el que els armaris atapeïts de decenes de capses amaguen. D’una banda, la Dora guarda les mil i una andròmines, de l’altra, la Rosa colecciona els cent secrets de bellesa de l’àvia.
La Rosa i la Dora, no són tan dispars com es pensen. Tenen un punt de convergència: ocult en un racó de les seves vides viuen les històries d’amor més populars de la residència. Les dues guarden el secret amb recel, però les càmeres de seguretat del recinte en son testimonis directes.
La Dora, quan tot està en calma i s’escolten els primers roncs, surt com una gasela cap a l’habitació del Jaume. Un jubilat de casa rica, que disposa d’una habitació per a ell sol. Ells sempre estàn junts, allà on va el poal va la corda. Però el Jaume no accepta que viuen com home i dona. Ell té una reputació i per un vidu de casa bona, és més fàcil acceptar tenir-la com una germana.
- La història de la germana petita és ridícula Jaume –insisteix la Dora-. Això no s’ho empassa ningú. A més, si a la gent res l’importa el que facis darrere la porta.
- Dora, no siguis tan llençada, sóc un vidu respectat.
-Doncs això serà ara. La fama et precedia Jaume, et coneixo des de l’escola –li recorda maliciosa-. No penso fer el paper de germana. Per mi, ets el meu home.
-Només et demano que siguis discreta, no vull cap escàndol.
-No vols que sortim als diaris Jaume? . “Passió al geriàtric de Santa Anna”.
-Dora, prou de broma. I posa’t la bata per sortir, amb la camisola que portes faries un cataclisme a la sala.
-Vaja amb el vidu, quina reputació tan ben guanyada!. –Li fa un petò i marxa de l’habitació tota cofoia.
Passada la nit, la porta del Jaume s’obre centímetre a centímetre. La Dora surt com una sonàmbula, vestida amb una bata d’elefanta. Em fa una mica de por si apareix de sobte en la pantalla, amb la bata llarga fins als peus i la melena solta i blanca.
A poc a poc, entra en l’habitació on l’espera impacient la Rosa. Fa que dorm però la respiració agitada delata que està desperta. Es posa nerviosa perquè la Dora es retarda i no tindrà prou temps per a la sessió de bellesa diària.
Alguna vegada, la Rosa ja estava aixecada. Però llavors, fan un diàleg que saben de memòria:
- Quina mala cara Dora, què no has dormit bé? –comença la Rosa.
- Dormo bé, però poc –li contesta sincera.
- Ja veus, jo en canvi dormo com un soc –li recorda mentidera.
Una entra de nou al llit i l’altra surt de l’habitació amb la maleteta d’estris carregada.
La Rosa pateix totes les malalties, però a primera hora del matí diries que és una altra. Es desperta aviat, amb un formigueig que li recorre l’abdomen i de seguida, comença a estar excitada. Quina roba es posarà avui?, li dirà que la troba maca?. Quan ja no pot pensar més, s’aixeca per començar la rutina diària.
Primer, li dedicarà una bona estona al cabell, l’ha de cardar bé, pentinar i posar laca. La Rosa no pot concebre un pentinat esbonyegat, com porten moltes de la residència. Es rentarà la cara i la deixarà ben lluenta amb el sabó de glicerina i aigua freda. Després, posarà un ditet de crema hidratant a l’oli de karité a cada galta i es farà un suau massatge fins que la crema quedi absorbida. Afegirà un toc de color rosat a les galtes. Farà amb el pintallavis dues ratlletes i premerà els llavis com si mossegués desdentada per repartir el color. Un rajolí d’aigua de colònia i Sortirà de l’habitació com transportada.
A les vuit, el Lluís passa puntual per les escales de l’edifici cap al menjador.
- Roseta, que maca estàs avui –li diu entusiasmat, com si fos la primera vegada que la veu-. Si vas cap al menjador, t’acompanyo.
El Lluís li ofereix el braç i ella l’agafa. Ell li posa la mà damunt i amb les mans enllaçades tenen uns minuts de conversa. Any rere any mantenen aquesta intimitat que no avança més que un ball per setmana. Pugen cap al menjador com si l’encontre fos fruit d’una casualitat. Una casualitat que passa puntualment a les vuit de cada dia, des de fa més de dos anys.
-Rosa, podrem ballar junts aquesta setmana? –li pregunta sense gaire esperança.
-Si...si ballarem, ja ha passat prou temps. Però recorda, n’has de treure primer a d’altres. Saps que la gent malparla.
DESENLLAÇ
Un dia més, la Rosa ha sortit de l’habitació com una Julieta a qui el seu Romeu espera. Vestida com per anar de festa, ha arribat a peu d’escala i el Lluís no hi era. Ha esperat uns minuts sense donar-li més importància. Han passat cinc minuts més i el Lluis no s’hi presentava. Quan el temps ja no deixava espai pel dubte, ha marxat al menjador sola.
Aquesta vegada no ha trobat el Lluís per acompanyar-la. A la taula, el seu lloc és buit i la resta de companys fan que no es nota. Tots guarden silenci. Ningú no parla quan hi ha una absència, cap pregunta ni cap menció a qui falta. Mengen mirant el plat, prenen la medicació i s’aixequen quan l’esmorzar s’acaba. Demà tindràn un nou company a la taula.
També la Rosa intentava provar la llet, es portava el got al llavis però el líquid no passava. Sense poder estar més estona ha marxat a fora.
L’he vist passar derrotada cap a l’habitació. Cap pregunta de medicina per saber dels seus neguits. Cap comentari, més a títol personal, com diu ella.
Difícil fullejar avui el diari, el cap em va de l’anàlisi catastròfic als records de l’entusiasta.... La Dora em crida des de fora.
- Anna, mira a veure la Rosa, a tu que et fa més cas. S’ha posat al llit, amb les sabates de taló i el vestit de mudar. Diu que ja la poden soterrar.
